Els diferents ritmes d’aprenentatge, l’assignatura pendent del sistema educatiu

IMG_0865

Olga Folch i Miquel

Qui calça un 35 aquí? Carmen Giró, periodista i autora de ‘El Club de los Superman’, i una noia de primera fila són les úniques que alcen el braç entre el públic que omple la Llibreria Documenta. A continuació pregunta: “i qui calça un 38” i una dotzena de persones aixequen la mà. Amb aquesta petita enquesta, l’escriptora comença la presentació.

Acceptem que tenim diferents peus. Ningú no s’enfada amb mi per calçar un 35. Si podem acceptar aquestes diferències, per què no podem acceptar els diferents ritmes d’aprenentatge? Hem d’aprendre a transformar la diferència en un repte i una oportunitat”

Així va començar la Carmen Giró la presentació de ‘El Club de los Superman’ a la llibreria Documenta, al centre de Barcelona. El llibre parla del dia a dia dels nens superdotats, les dificultats i prejudicis amb què es troben, sobretot pel que fa a l’ensenyament. Recull les vivències de moltes famílies i desfà els mites i les llegendes d’aquest món. Al llibre també hi ha un petit decàleg pels mestres i una llista de males i bones pràctiques.

IMG_0863

El doctor Javier Berché, metge i pediatra especialitzat en nens d’Alta Capacitat Intel·lectual, explica que el sistema educatiu no està preparat.

Moltes vegades hi ha un gran fracàs escolar. Els diagnostiquen problemes abans que superdotació i en la majoria de casos es confon amb dislèxia”

Coincideixen en què la qualitat que els distingeix més és la creativitat, a tots nivells. Trobar la solució d’un problema de matemàtiques pot ser un acte de creativitat. També acostumen a tenir un llenguatge més desenvolupat que els altres nens. Això que els fa destacar però també els fa sentir-se incompresos. Necessiten algú que els guiï i els ajudi a centrar-se, que estimuli la seva curiositat.

No vull anar l’escola  perquè no m’entenen”

L’ambient a la llibreria era molt familiar. S’endevinava que els assistents es coneixien entre ells, segurament no era la primera vegada que compartien experiències sobre el tema. Els pares i mares que hi havia entre el públic expliquen que sovint són ells els qui han d’anar a les escoles a motivar els professors, a preguntar-los si no s’adonen del “xollo” de tenir alumnes amb ganes d’aprendre. La diferència sempre és enriquidora i no ens hauria de fer por. La manera com tractem aquesta diferència diu molt del peu que calcem.

img_0877.jpg

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s