Glòria Coll i Àngels Moreno, les dues joves promeses de la poesia catalana

Gemma Navarro Castellà

Un llarg passadís ple de llibres de portades vistoses, les cadires preparades i els murmuris de la gent que va entrant i prenent seient. Al fons, una petita taula de fusta amb dues ampolles d’aigua. Una per la valenciana Àngels Moreno, l’altra per la catalana Glòria Coll. Dues noies joves, poetes, tres llibres publicats cada una, un bon grapat de premis a les seves espatlles i un immens amor per la literatura. Així les presenta Ricard Mirabete, també escriptor, i encarregat de conduir el recital mensual de joves poetes a la llibreria La Impossible.

IMG_20180127_184033_375
Gloria Coll (esquerra) i  l’Àngels Moreno (dreta), durant la lectura de poemes

La Glòria comença parlant del seu primer llibre Oda als objectes, publicat al 2013. Es va cansar d’escriure poesia deslligada i va voler fer un llibre formal que tractés sobre les petites coses quotidianes de la vida, que semblen marxar amb l’arribada del món virtual, amb la pressa i la sensació d’allò que s’escapa i no està a l’abast. Explica que ella venia d’un poble i a l’arribar a Barcelona per estudiar va quedar impactada pel contrast amb la tranquil·litat de la seva vida anterior.

Per aquesta nostàlgica línia continua el segon llibre, Territori inhabitable (2015), escrit quan va anar a viure a Holanda, on va residir sis anys. L’enllorança una llar passada, la ¡connotació negativa d’haver viscut a l’estranger, estar fora de lloc, l’estranyesa d’una circumstància nova. “Et fa qüestionar-te coses, fer-te preguntes, replantejar-te qui ets. És també una metàfora del que pot ser la poesia: un lloc de pas, no un lloc on et puguis quedar a habitar”.

laimpossiblemillor
Porta de la llibreria ‘La Impossible’

Per últim, la Glòria ha parlat de la seva última creació: Retorn (2017), un text que va escriure fa temps però no va saber resoldre i que arran d’una història de desamor va haver de reprendre. Escrit en forma de monòleg interior, desfermat, s’allunya de la seva lírica pausada. Les paraules surten amb molta força, sinceres i sentides, la seva veu fa parar el temps dintre la sala.

El cos, la sang, tot teu, res de mi no queda, ni la sang, me l’ha transformada el teu nom, que em vincula per sempre a una altra terra, remota i que ara em pertany, i que és feta del fracàs d’una civilització sencera que tan bé representem tu i jo, illes distants d’impossible convergència”.

Després de llegir alguns dels seus poemes, l’Àngels també parla sobre el seu primer llibre, Clar obscur, que va veure la llum el 2014. Explica que des de l’inici li removia un cert interès per la poesia del contrast i que així va enfocar la seva literatura, mitjançant l’oposició entre la vessant humorística i la científica, la poesia literatura i art amb la qüestió del cos. Allò material i les emocions enaltides.

Extrema al·legoria (2015), el seu segon volum s’allunya totalment d’aquest camí: són 100 versos purament experimentals de tota una nit d’amor, els racons, els objectes, les imatges mentals… “Un cor pur i jove, que s’atreveix a escriure”.

L’Àngels continua explicant la seva última publicació, L’Ursurpador (2017), escrit en una situació de bloqueig vital i literari, on tenia molts textos que no seguien un camí concret. L’ursurpador és el temps, aquell estrany que no coneixes i s’apropia d’alguna cosa teva. En el llibre apreciem el contrast entre el temps convencional i el temps propi, l’interior, també entre les lletres i la ciència. La poesia es tractada com un acte quirúrgic. També parla de la maternitat, i el que comporta donar la vida a un nadó: “El seu temps mai ha existit, però ara s’alimenta del teu”.

Els espectadors aplaudeixen i fan alguna pregunta. Les escriptores responen i llegeixen més poemes. L’Àngels reflexiona sobre el pas del temps, tema tractat en el seu últim llibre:

És el que ens queda, la memòria imperfecta feta de paraules, la reinventem i fan poesia”.

L’escriptora flexiona també sobre tots els seus llibres en general i està segura de que cada un és un món incomparable amb l’altre.

Cada llibre és una exploració diferent, escrivint-ne diversos pots arribar a trobar moltes coses”.

 

Trobar el mot ric i just. Si no ho fa la poesia, qui ho farà?”, així finalitza la Gloria, la petita reflexió final que han fet les dues escriptores. Agafen els seus llibres i els guarden, el públic es dirigeix a caixa per també poder emportar-se’ls a casa. S’aixequen donen les gràcies i marxen. Elles es somriuen amb complicitat i segueixen parlant sobre literatura.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s